Esferes celestes

Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.

Les esferes celestes, o cossos celestes, foren objectes fonamentals dels models cosmològics estudiats per Plató, Èudox de Cnidos, Aristòtil, Claudi Ptolemeu, Nicolau Copèrnic i altres. En aquests models celestes, els moviments aparents de les estreles fixes i dels planetes s'explicaven tractant-los com a objectes incrustats en unes esferes giratòries, fetes d'un cinqué element eteri transparent (èter), com joies fixes. Com que es creia que les estreles fixes no canviaven de posició entre si, s'argumentava que havien de ser en la superfície d'una sola esfera estelada.^[1]

En el coneixement modern, les òrbites dels planetes es veuen com trajectòries d'aquests planetes a través de l'espai. Els pensadors antics i medievals, tanmateix, consideraven que els cossos celestes eren grans esferes de matèria enrarida inscrites l'una dins de l'altra, en contacte total amb l'esfera superior i la inferior.^[2] Quan els erudits aplicaven els epicicles de Ptolemeu, suposaven que cada esfera planetària era prou gruixuda com per encabir-los.^[2] En combinar aquest model d'esferes amb observacions astronòmiques, els antics astrònoms calcularen els que es convertiren en valors acceptats en aquell moment per a les distàncies al Sol (uns 4 milions de milles), als altres planetes i a la vora de l'univers (al voltant de 73 milions de milles).^[3] Les distàncies del model d'esferes inscrites al Sol i als planetes difereixen molt dels mesuraments actuals, i ara se sap que la grandària de l'univers observable és inconcebiblement gran i possiblement infinita.^[4][5]

Segons Albert Van Helden, des del 1250 fins al segle xvii, pràcticament tots els europeus estaven familiaritzats amb el model de Ptolemeu de les esferes. Fins i tot després d'adoptar el model heliocèntric de l'univers de Copèrnic, s'introduïren noves versions de la teoria de les esferes, amb el Sol al centre i els planetes seguint la seqüència: Mercuri, Venus, Terra-Lluna, Mart, Júpiter i Saturn.

La creença tradicional en la teoria de les esferes no sobrevisqué a la revolució científica. A començament del segle xvii, Kepler continuava parlant d'esferes celestes, tot i que no considerava que els planetes fossen duts per les esferes, sinó que es movien en els camins el·líptics descrits per les seues lleis del moviment planetari. A la fi del segle xvii, les teories gregues i medievals sobre el moviment dels objectes terrestres i celestes se substituïren per la llei de Newton de la gravitació universal i la mecànica newtoniana, que explicaven com les lleis de Kepler sorgien de l'atracció gravitacional entre els cossos.